Ombra pedagògica

Descobreixo el concepte d'ombra pedagògica llegint l'entrevista de Gemma Ventura a Peter Wohlleben a Catorze.cat i m'endinso en l'entrevista com si passegés per un bosc estimat, com si les paraules fossin aquells éssers majestuosos o jovençans, que m'esguarden silents. Em sembla molt suggerent que a partir del concepte d'arbre mare, aquell que a través de les arrels ajuda a créixer els més petits, en sorgeixi el d'ombra pedagògica per explicar com la capçada ajuda que la llum directa del sol no els faci créixer massa ràpid i això els provoqui esgotament i debilitat. L'entrevista i les meves ganes de parlar dels boscos van arribar gairebé en paral·lel i em va semblar un títol suggerent. 

Un bosc del Monteny, sense precisar exactament on, és un dels escenaris de la novel·la històrica Cabells de gebre de Teresa Sagrera que vam presentar als Forns de Breda el passat 11 de novembre. En aquest bosc hi trobà refugi la Blanca, que per bruixa i remeiera es va veure obligada a marxar de Vila Magore (Vilamajor) primer i de Montsoriu després. No estava sola en aquella cova que condicionà com a casa, de la mateixa manera que tampoc ho estan els arbres que neixen a la punta d'un penya-segat com ens detalla Peter Wohlleben. A la presentació la Teresa ens comentava que aquesta part del llibre, per la presència de la jove lloba Mel, és la que trenca d'alguna manera amb el que s'entén com a novel·la històrica a l'ús perquè hi confereix un toc més de fantasia. És un trencament volgut com a homenatge a la terra que ha vist créixer aquesta dona apassionada de les paraules i de la novel·la històrica. Segle rere segle el Montseny ha acollit entre els seus braços la vida dura de pastors, carboners, llenyataires, remeieres i tota mena de bosquerols. Ara són sobretot excursionistes, corredors, pixapins d'arreu que recorrem les seves faldes a la recerca d'una estona de pau per al cos o l'esperit. Però també hi va qui encara sap reconèixer la saviesa de les herbes medicinals que hi creixen per fer-ne una tisana reconfortant en temps de fred; qui sap on trobarà un redol amb herba de Sant Joan per seguir al peu de la tradició la recepta de la ratafia; qui confia en una pluja amable per fer créixer algun bolet i tornar vencedor de la cacera amb un cistell ufanós; qui escopeta en mà espera amb delit que comenci la temporada mentre ensaliva el darrer guisat de senglar. Un dels hàbits que he recuperat aquesta tardor és acostar-me a bosc disposada a assaborir-lo malgrat la sequera i per molt que enyori les pluges que omplen els aqüífers i calmin les calorades d'aquest estiu. 

Foto: Esther Bataller

Ensopeguem un dia de tardor assolellat i plàcid, potser massa pel nostre record d'altres tardors, a la sortida a la Grevolosa. És entre la Garrotxa i Osona que segueix fent via aquest bosc madur que despertarà les delícies de qui tingui ànima de fada o follet. Podrà seure a les arrels de faigs centenaris i acaronar-les mentre espera que centímetre a centímetre aquest moment d'íntima connexió arribi fins a la capçada, allà on les fulles ja han esclatat d'un groc tardoral. Més de quaranta metres. Potser més tres-cents anys. Molt de respecte per part dels propietaris per conservar-ne la sàvia majestuositat. Em sento una privilegiada i agraeixo en silenci tot el que el bosc em transmet mentre vigilo de no entrebancar-me amb les fulles que, a ritme pausat, es van deixant anar. Primera aturada a l'ermita de Sant Nazari. No sé si hem arribat just al coll de Llancers quan fem una pausa més llarga per esmorzar. La Cydamila perspectalis, l'eruga del boix, no en té prou d'esmorzar, sinó que dina, sopa i potser fins i tot berena a costa dels boixos que també fan vida en aquesta zona. La vida sempre viu i per això, malgrat la plaga, molts boixos s'atreveixen a deixar créixer de nou fulles i branques. Una nova aturada, al mirador del Collsacabra, per dinar abans d'iniciar el descens. Quan arribeu a la creu, ja podeu tirar avall. Ho va afirmar amb total convincent un dels excursionistes que ens vam trobar fent la ruta. La creu va resultar ser un senyal de color groc al tronc d'un arbre. X. A priori cap de nosaltres hauria seguit aquell camí, però era el bo. Arribar al fons de la vall va ser un altre dels regals de la sortida: amb prou feines es podia intuir la presència humana. Unes vaques pasturaven tranquil·lament. En què pensava el meu avi patern mentre feia de pastor per aquestes contrades? Tenia por com el meu pare que, de ben jove, va haver d'anar a pasturar i aprendre a fer foc per escalfar-se ell i el menjar? Sentia aquell batec de vida que ens havia embriagat durant l'excursió?

Mirador del Collsacabra (foto: Esther Bataller)

Com que no els ho puc demanar ni a l'un ni a l'altre, en arribar a casa envio un parell de fotos per whatsapp a la Carme, la veïna de la casa on vaig créixer a Manlleu. Sempre que puguis, enfila't a una muntanya i respira. Em van quedar gravades les paraules del seu pare i, per això, quan marxo de vacances i faig muntanya els envio una postal. De petita, el pare de la Carme em feia molt de respecte. Era un home seriós, de veu enèrgica i contundent. Això sí, el seu hort, però sobretot el cirerer que veiem des de casa em tenien robat el cor. Deu fer un parell o tres d'anys que els vaig passar a saludar i en Pere em va regalar una espàtula de boix que havia fet ell. Hi ha la marca de les seves inicials. A vegades quan la faig servir per cuinar em ve a la memòria el poema El plat de fusta. Apareixia en un llibre d'aquells que per Sant Jordi ens donaven a les caixes d'estalvis. De petita sempre em feia tristesa llegir aquest poema. No sé ben bé per què faig l'associació i m'emociona tornar-lo a llegir i pensar en totes les excursions que m'hauria agradat compartir amb el meu pare. La distància física i, a vegades, l'emocional no ens ho van posar fàcil, però se'm dibuixa un somriure quan recordo la pujada que vam pujar plegats al santuari de Cabrera i també la del castell de Montsoriu, un i altre a l'antic vescomtat dels Cabrera. Han passat uns quants segles des de llavors i la fesomia del territori ha ben canviat. A vegades els fils amb què teixim a la vida són ben curiosos i amb puntades invisibles seguim unint el territori. 

Groc

Groc: del grec κρόκος, a través del llatí crocus. Amb aquest nom es coneix també el gènere de plantes a què pertany el safrà, imprescindible per donar aquell toc de color a alguns plats sense necessitat de recórrer a la química industrial. Poso una mica d'ordre a la prestatgeria dels llibres desendreçats i recupero un regal. El món groc de l'Albert Espinosa. La lletra menuda i clara de la dedicatòria em retorna un somriure. Amb la Raquel ens vam conèixer el setembre passat. Venia a l'institut a fer una substitució de castellà, com a mínim fins a les vacances d'hivern. Duia l'alegria de qui treballa en allò que l'apassiona, el rigor i la perseverança de qui ha dedicat hores i esforç per aconseguir-ho. Vam anar teixint complicitats laborals a la cantina del centre mentre esmorzàvem i organitzàvem un taller d'escriptura per al tercer trimestre. Les pàgines del seu quadern començaren a omplir-se de clústers, llistes i trampolins que jo havia après com a recursos per llançar-me a l'escriptura expressiva. Era un moment ben especial per a totes dues: jo podia compartir el que havia après al Laboratori de lletres amb l'Ingrid Van Gerven i ella ho experimentava en primera persona abans de treballar-ho amb els alumnes. GROC. Definició: Es diu de la persona que és especial a la teva vida (...) Groc és la paraula que defineix aquella gent que us canvia la vida (poc o molt) i que potser tornareu a veure o potser no. M'havia deixat un senyal a la pàgina i alguns fragments, com aquests subratllats. Les paraules que adreçà en el claustre en el seu comiat pel juny encara em retornen. Tot i la seva joventut la vida ja l'havia envestit amb cops durs, però la feina sempre li havia portat bons moments. Amb els ulls negats, rebia els aplaudiments dels companys. De tor cor, groc és clar, li desitjo molta sort en aquest nou curs prop de casa seva, a Utiel (València). Tant de bo ens tornem a trobar algun dia!

A la Viquipèdia la llista de connotacions associades al groc és prou llarga: contenidors del plàstic, mala sort en el teatre per la mort de Molière vestit amb aquest color, una novel·la de misteri a Itàlia, etc. Hi he trobat a faltar que, des del 2010, és el color associat a la defensa de l'escola pública. Del disseny de la samarreta se'n va cuidar David Guerrero, veí de Badalona i president de l'AMPA (ara AFA) d'una escola local. Avui dimecres la consigna a molts instituts és començar amb la samarreta groga per seguir fent visible allò que el conseller i els sindicats semblen haver pactat en una mena d'intercanvi de cromos a l'hora del pati. Segons el pacte, es desconvoquen les vagues del mes de setembre i el conseller retorna també als docents de secundària una hora lectiva de les que ens havien imposat durant l'època de màximes retallades. Això sí, la retorna a partir de l'1 de gener de 2023. El conseller no ha entès que a educació l'any comença l'1 de setembre. Els centres han hagut de fer mans i mànigues per encabir tots els canvis que van decidir imposar, previ avís a TV3, el febrer passat. Però som docents i no mags. El conseller ho hauria de saber perquè ha estat professor de secundària. A la web no s'especifiquen ni les matèries que va impartir ni durant quant de temps. Enginyer tècnic industrial i llicenciat en Màrqueting. Per un moment me l'he imaginat en una aula de tecno de 2n o 3r d'ESO amb totes les eines necessàries per treballar dimensions i competències (o eren conceptes i procediments a la seva època?). Hauria rigut si no fos perquè tinc ganes de plorar veient com el que fan millor és carregar-se el sistema públic d'educació. Però jo hi crec en l'educació pública que dona l'oportunitat d'aprendre a tothom, sense distinció de gènere, procedència, classe social o nivell econòmic. Digueu-me il·lusa. Ho accepto i confio que encara en som molts, d'il·lusos, que ho veiem així. Vinc de família humil. Els meus pares no van tenir l'oportunitat de tenir el graduat escolar, tot i que mon pare tenia una memòria prodigiosa i ma mare "sabía más de lo que le habían enseñao", deia l'avi. Van viure en una època i en unes famílies en què era més important contribuir a l'economia familiar que estudiar. Jo he tingut la sort de voler estudiar i poder-ho fer. Ells m'hi van ajudar econòmicament amb el que van poder, però també respectant la meva tria per fer BUP i COU de lletres, per anar a la universitat a estudiar filologia clàssica. La resta: escola pública, beques i moltes hores fent classes particulars i treballant de dependenta en una sabateria els dissabtes.

Breda. Foto: El Baix Montseny

A la foto de la web de la Generalitat, el conseller porta un llacet groc. La Viquipèdia sí que recull que des de l'octubre del 2017, el groc torna a ser un color per reclamar la llibertat dels presos polítics catalans. Torna a ser-ho perquè ja el 1705 els partidaris de defensar les Constitucions i llibertats catalanes, el van adoptar com a divisa dels seus ideals de llibertat. Farà ja cinc anys d'aquell 1 d'octubre que ens va colpir de maneres ben diferents. Molts dels avis que esperaven a les portes del que ara és el Centre Cívic 1 d'Octubre per votar ja no hi són. Aquell diumenge, a les sis del matí, era ben fosc, però en l'aire surava la llum de la il·lusió barrejada amb la por. Pel carrer anava trobant gent de totes les edats i a la porta del centre cívic vam aplaudir l'arribada de les urnes. L'Albano Dante, també. Algú va portar coca d'El Fornet per fer més agradable l'espera dels que érem allà per agafar un nou horitzó. A les nou la cua era molt llarga. Els primers, els avis. Problemes i paciència. En un moment determinat, som conscients de la crueltat per les imatges de Sant Julià de Ramis. No ho vull ni veure. No m'ho puc imaginar a Breda. La por em rosega, però el compromís és més fort i és més important tranquil·litzar la gent que espera per votar. Faig avançar de la cua els que han vingut amb cadira de rodes o amb crosses. Hi ha la Teresa. Està tan prima. El càncer la rosega sense pietat, però ella es nega a passar al davant dels que fan cua. Se m'acosta un senyor. "Em pots deixar passar? He d'anar al tanatori. Ha mort la meva sogra." Cinc anys després el groc s'ha anat descolorint dels carrers i places que havien de ser sempre nostres. Cinc anys després em pregunto si no tocaria establir en el calendari el dia 1 d'octubre com a diada nacional per celebrar que, malgrat tots els entrebancs, vam votar i va sortir que SÍ. 

Camins de xicòria

Dormir amb les finestres obertes de bat a bat permet respirar amb certa tranquil·litat durant la nit, amb la contrapartida que, si teniu el son lleuger, la claror de les sis del matí entrant a raig us pot desvetllar. Si a més encara no heu desconnectat el xip del ritme laboral, us podeu trobar ben desvetllats en aquella hora plàcida en què només se sent la coral celestial d'orenetes, garses o tallarols. Després d'un parell de voltes a dreta i esquerra per veure si recuperava el son, he optat per posar peus a terra convençuda que un moment o altre recuperaré aquestes hores de son. Contravindré la lletania maternal que afirmava que la son no es recupera.

M'agrada estiuejar al poble on visc tot l'any. Em permet passejar pels camins de sempre amb una mirada diferent. Ja no hi ha la màgia del primer estiu, ara fa quinze anys, quan cada passa era una nova descoberta, un anar-me deixant enamorar per aquest racó al peu del Montseny. Diu Alicia Kopf a la novel·la Germà de gel (2016) "Perquè és en les relacions, i no en els llocs, allà on descansem.". I em pregunto si en aquestes relacions hi inclou també les alzines i els roures, les rieres o els turons. De bon matí he descobert camins de xicòria, tot baixant de l'ermita de Sant Llop. Fins fa un parell de setmanes la xicòria era només el nom d'una planta amb què es podia elaborar un succedani de cafè. Va ser la Mercè qui li va donar forma i color en veure-la en un ram que havia recollit en un dels camins que voregen l'ermita de Santa Anna. Porto una bona estona fullejant diccionaris i fent clics a la pàgina de la xicòria per conèixer una mica més aquesta planta que omple de blau els camins assolellats de l'estiu. Per la bellesa de les flors i per la varietat de noms segons la contrada (xicoia, màstec o cama-roja, per citar-ne alguns), Òmnium podria fer una sèrie de bosses de tela per donar a conèixer la diversitat del país seguint el camí iniciat amb les paraules illenques. 

Sobre vacances, viatges i estiueig  parlàvem dijous passat a la xerrada organitzada pel grup Breda Vila de Benestar. Les vacances són un temps per buidar o per omplir? Va ser una estona distesa per ser conscients de la diferència entre el que projectem sobre el temps de vacances i la realitat. "Veure el concurs de focs artificials a Blanes des de la platja és idíl·lic", afirmava en Dídac, "si oblidem el metre quadrat de sorra que et correspon, la cua per arribar i la dificultat de trobar lloc per aparcar". La resposta a la pregunta-reflexió "per què hi ha més separacions  després de les vacances?" posava l'èmfasi en l'amplitud del temps compartit i en una mena d'obligatorietat de passar-ho bé perquè estem en un moment de vacances. Però el conflicte forma part de la nostra condició com a humans i pot aparèixer en qualsevol moment. Trobar la manera de resoldre'l i conviure-hi és tot un repte que forma part del nostre dia a dia, amb vacances o sense. 

Des que els alumnes es van acomiadar de les aules el passat 22 de juny que molta gent em demana si ja estic de vacances. Amb tota l'amabilitat de què soc capaç segons el dia que m'ho demanen, els recordo que nosaltres seguim als centres fins a principis de juliol i que als equips directius encara els queda bona part del mes de juliol. En el meu cas, fins al 22 de juliol estaré treballant a mig gas perquè m'he inscrit a una formació al Laboratori de lletres: Escriptura creativa per a docents. Una de les moltes novetats que tenia preparades el departament d'educació per a nosaltres era la introducció de noves matèries optatives a primer de batxillerat; una altra és que, a hores d'ara, el decret encara està en tràmit. Tampoc era qüestió d'arribar l'1 de setembre, com cada any, i que el més calent fos a l'aigüera. Confesso que gaudeixo amb el curs: els materials que ens fan arribar són de qualitat, les propostes de la professora, l'Alba Dalmau, són útils per treballar amb els alumnes i els exercicis m'obliguen a fer fora la mandra. De mica en mica la creativitat es va desvetllant i em descobreixo tafanera quan observo algú al tren: on va?, a qui està escrivint un missatge?, ha pagat el bitllet?, què li respondrà al revisor quan el vegi sense mascareta? I, com qui no vol la cosa, he recuperat el plaer de passar una estona plàcida a L'illa del Ter.

Llum de novembre

A les meves cosines, Mari i Assumpta

Montseny (Foto: Roger Masdeu)

Novembre va sumant dies i escurçant les hores de llum. A les espatlles carrega el pes de fer de contrapunt entre el bon temps del mes d'octubre i l'esclat del desembre carregat de festes, vacances i tot el que se us passi pel camp mentre evoqueu els vostres desembres particulars. Aquest novembre, tanmateix, ha tingut una llum especial. Potser hi fa que m'he entretingut més a observar com acaronava els arbres del meu estimat Montseny, tant se val si en el camí cap a Riells, a la zona de Gaserans o només badant des de la terrassa de casa. A vegades surto i enyoro l'arbre gegant del jardí dels veïns mentre em pregunto què se n'haurà fet de tot l'estol d'ocells que se'l devien sentir casa seva. Camí de la feina, quan tot just clareja, observo la seva ferma presència a banda i banda de la carretera: n'hi ha de solitaris, d'esprimatxats, de sorruts i d'amables. Ben bé, com nosaltres, però en silenci. O potser no... potser parlen quan el vent els pentina les fulles! 

M'ha acompanyat també la llum que tantes dones d'arreu del mon van compartir en el congrés virtual Mujeres en sororidad que va néixer de la inspiració, les rialles i la força encomanadissa de Florencia Mallagray, advocada, periodista i doula. En format gratuït i en format de pagament perquè tothom que tingui una connexió a Internet en pugui formar part.  Recupero les xerrades en format àudio i les escolto al cotxe camí de la feina: la força del cercle com a espai per compartir des de l'escolta profunda i sense judici, astrologia, el cos com a espai de sanació i de plaer, la veu, els arquetips...

A l'altra banda de la pantalla també hi he retrobat una escriptora apassionada amb la seva feina, generosa amb el seu saber i respectuosa amb l'estil de cada una de les persones que conformem el grup que seguim el curs Escriure els records. Estic parlant de Care Santos. El primer llibre que vaig llegir d'ella fou la novel·la Okupada quan encara treballava amb adolescents de la plana de la boira a finals dels anys noranta. El darrer, Mitja vida, va ser un dels darrers compartits a les tertúlies literàries que vaig coordinar en una de les activitats organitzades per Dones de Breda. Recupero la carpeta amb les llibretes dels comentaris i reflexions d'aquells anys. Potser per complicitat de generació amb les protagonistes en un moment de la novel·la somric rellegint "l'efecte mitja vida: notes que ha arribat el moment de fer les coses d'una altra manera, de reconciliar-te amb els teus somnis, potser de fer net o de passar comptes amb tu mateixa."

Montserrat Carulla (Font: Catorze. cat)

I en la llum de finals de novembre també hi ha la reivindicació de dir prou a la violència contra les dones. Les germanes Mirabal, tres activistes dominicanes, foren assassinades un 25 de novembre de fa 60 anys per la policia secreta del dictador Rafael Trujillo quan tornaven de veure els seus marits empresonats. Elles i tantes altres dones arreu del mon han alçat la veu per fer evident que nosaltres també sumem i que cal seguir fent feina per evitar la violència contra les dones. Ho escric i de fet sento el camí passa per afavorir el respecte a la vida en l'amplitud de la diversitat que la conforma. Somric i em recordo aquest matí a classe de grec traduint un fragment de Diògenes Laerci que serví d'inspiració a  Maria Mercè Marçal per aquells versos que El diluvi es va fer seus a la cançó I tu, sols tu. Escric el vers inicial "A l'atzar agraeixo tres dons" i vaig a parar a una altra dona que amb els seus textos posa llum als meus matins del dissabte, Eva Piquer i el seu He llegit no sé on. No sé quins dons hauria agraït Montserrat Carulla a l'atzar, però potser ens en podem fer una idea escoltant-la a l'entrega del Gaudí d'Honor l'any 2013. Bon camí de llum, Montserrat Carulla!

Valls d'estiu

 Comentava aquest matí amb la Núria, mentre ella prenia una infusió i jo un cafè a la terrassa de casa, que el títol jugava amb l'ambigüitat que provoca a nivell oral la be alta i la ve baixa. Ella apostava per la be alta i jo ja fa dies que vaig recorrent l'espai en blanc del text buscant paraules per acolorir-lo tenint present que serà amb ve baixa. No fa gaire dies en Xavier em va enviar un missatge per dir-me que enyorava L'illa del Ter. No puc deixar passar gaire més temps si vull seguir fidel a un dels meus propòsits vitals per al 2020: un article al mes. Em vaig saltar el juny amb l'excusa prou raonable d'un final de curs surrealista que s'allargà ben bé fins a la segona de juliol per allò de la selectivitat ajornada. Vaig passar bona part del mes pendent de si la meva família de Viladecans podria pujar al Ripollès a desconnectar de la ciutat i gaudir de la vida més pausada i propera a la natura. Tenia moltes ganes de retrobar-los i retornar d'alguna manera a les vacances de la meva infantesa! Era, a més, una bona oportunitat per fer el cim del Taga amb la Carme, la cosina més muntanyenca, després d'haver-ne parlat un munt de vegades sense haver fixat una data concreta. Vam triar un dia assolellat que es va anar emboirant a mesura que ens anàvem acostant a la creu blanca que corona el cim. El seu "Només hem d'arribar fins allà dalt" va ser una constant durant el camí fet al meu ritme, però que ella va seguir amb generositat tot i la seva bona forma física i experiència per haver-lo pujat en tota mena de condicions. Gairebé 900 metres de desnivell des de Sant Martí de Surroca abans d'assaborir el regust dolç de la superació personal. 

 L'endemà, amb els quadríceps reclamant calma, molta calma, vaig refer de nou el camí cap a Ogassa amb la voluntat d'acostar-me a la Vall de Camprodon per la pista forestal que ressegueix la serra Cavallera. Tanco els ulls un moment per recuperar la silueta dels cims, la verdor dels prats, el silenci del cel. I somric mentre els ulls se m'il·luminen. Com diu la Sandra, amb permís o no de Pere Quart, com el Ripollès no hi ha res! Baixo fins a la Colònia Estevenell i aparco el cotxe al carrer de les Galeries, paral·lel a la carretera. Confonc la Maria Teresa amb la Maria Rosa, però acabo fent un cafè amb totes dues a casa seva. Ja gairebé no queda ningú de quan hi pujava un estiu sí i un altre també, a vegades tota sola, a vegades amb la resta de la família. Eren dies de fer roscos, d'anar a veure els tiets i jugar amb els cosins. Eren dies de família a la "Fuentelucé" que no era altra que la Font de l'Ocell:  costelles ,"longaniseta" (versió adaptada de la llonganisseta, la botifarra crua) i síndria. Em sorprenia l'habilitat amb què en Campa, el marit de la tieta Lola,  tot i faltar-li alguns dits, se'n sortia a l'hora de preparar el foc! M'aturo un moment a saludar una cosina i en poca estona em posa al dia de les aglomeracions de Camprodon, ple a vessar de gent amb segona residència i gent de pas seduïts pel que les webs  defineixen com a destinació turística de l'imaginari col·lectiu català. Abans de marxar m'acosto fins  la palanca que els més agosarats encara fan servir per creuar el Ter. De nou al cotxe, poso l'intermitent per sortir a la carretera principal. M'aturo per deixar passar una moto. Casualitat o causalitat qui mena la moto és el meu cosí. Alegria continguda en la retrobada. És home de silencis i somriure afable. 

Encara no ha passat una setmana que torno a pujar el Taga sense que els quadríceps se'n ressentin com la setmana anterior. Hem enfilat la pista que porta des de Bruguera, a la vall de Ribes, fins a coll de Jou. Sense saber massa com hem animat una parella que estava al mateix hotel que nosaltres a fer el cim. L'aire tranquil de l'Àngel sedueix un parell de borinots que es passegen impunement per la seva samarreta. La seva parella somriu satisfeta després de la proesa enmig d'un sol potent que ens socarrima, per despistats, la pell de la cara i els braços. El Puigmal, El Nou creus, Bastiments, el Pedraforca, el Montseny, Montserrat i tots aquells que som incapaços de reconèixer se'ns mostren imponents en aquest matí radiant de dimarts. Parelles amb criatures, joves i ramats de vaques ens acompanyen en el descens. De nou al cotxe, seguim la pista forestal fins a Ogassa on ens acomiadem després de cerveses, vermut i bona tertúlia a la fonda Can Costa. Ens estirem rendits del dia a l'habitació Coll de Jou de l'alberg de Sant Joan. Estava clar que era la més adient per passar-hi la nit! Abans de posar el mòbil en mode avió responc el missatge de bona nit de l'Antonieta de Valls. M'admira la seva constància en el missatge diari de Bon dia i bona nit. Jo no soc tan constant com ella, però m'agrada contestar-li de paraula o amb imatge de tant en tant. "Em sento acompanyada", em va escriure un dia. Jo gairebé la sentia amb aquell seu parlar dolç, amb l'accent de la capital de les colles castelleres. És una d'aquelles amistats heretades dels pares que hi van fer coneixença durant el viatge de noces a Mallorca. De Valls a Manlleu o de Manlleu a Valls: visites, fotografies, trucades i postals per Nadal. Ja no hi son els meus pares ni en Genís, el seu marit, aquell home menut que, enfilat dalt d'una escala, buscava captar amb la càmera el detall més insignificant. Però l'Antonieta sí que hi és. Cada dia. Amb el seu bon dia carregat de flors i el bona nit, amarat de lluna. Gràcies per ser-hi, Antonieta! 

Tancat per vacances

L'estiu, potser més que la resta de l'any, és un moment propici per trobar sorpreses de tota mena. Fa uns anys, a Bunyola (Mallorca), vam descobrir un "Tancat per sa calor" en el bar París, un dels clàssics de la població. Realment en feia molta! Fred i calor esdevenen temes que permeten encetar una conversa, no aprofundir en el que ens cou per dins, o opinar sobre allò que, a priori, no podem incidir. O sí? No fa gaires dies, quan vaig anar a aparcar el cotxe a Sant Celoni, vaig descobrir amb grata sorpresa que qui feia vacances eren els parquímetres! Em va semblar una meravella, tot i la generositat que suposa en una ciutat on costa d'aparcar al centre pagar només deu cèntims per mitja hora. 

L'agost té les hores comptades, però sembla el mes ideal per fer vacances: en general temps agradable per remullar-se a piscines, platges i rieres; festes majors arreu del territori; i llum, és clar, moltes hores de llum. Hi ha qui fa l'agost cobrant a preus desorbitats un cafè en una terrassa a la vora del mar i qui només somia que s'acabi perquè ja no aguanta la calor, trobar establiments tancats i xivarri a les nits. De petita, a Manlleu, tenia la sensació que l'estiu s'acabava quan els de la plaça de Gràcia feien la darrera cuita de botifarra de les festes. A Breda, passa una cosa semblant per a la gran majoria de gent, però una mica més avançat el setembre quan se celebra la festa major. Però llavors jo ja he començat el curs i això sí que implica un punt i final a les vacances. Setembre és un nou recomençar en un any al que li falten quatre mesos per tancar la paradeta. Tot i ser tardor vivim en l'estrès del fer, fer i encara fer una mica més que l'any anterior... malgrat la natura ens convidi a abaixar el ritme en la mesura que els dies es van escurçant i les nits s'allarguen fins arribar al solstici d'hivern.

Però hi ha també qui no tanca per vacances: des del personal de neteja de tota mena d'allotjaments fins a cuiners, cambrers, comerciants i un llarguíssim etcètera de persones que treballen i ens fan més agradable l'estada mentre nosaltres descansem. Els treballadors contractats a Correus s'han d'adaptat a oficines i pobles on supleixen el personal, diguem-ne de referència. Als centres de salut, ha tocat fer mostra de professionalitat a tots els metges que supleixen les vacances dels titulars. Voluntaris i monitors han tingut cura de tants infants que han passat uns dies de colònies. Que lluny em queden ara les nits de converses mentre la canalla dormia a El Verder (Osor)! A la casa de colònies les neveres, com les cuines, funcionaven amb butà perquè no hi havia instal·lació elèctrica. Tot un repte per als que hi anàrem d'intendents amb ben poca experiència per fer menjar per a tanta gent! I ens vam sortir enmig de rialles, dubtes i moltes patates per pelar i macarrons per bullir...

Foto: https://es.ulule.com/openarms/

La solidaritat tampoc tanca per vacances. Ho saben prou bé la tripulació de l'Open Arms, que finalment va poder desembarcar a Lampedusa els migrants que quedaven al vaixell. Hi ha qui interromp les seves vacances, Luigi Patronaggio, fiscal d'Agrigento, per visitar el vaixell i dir prou. Tampoc tanquen per vacances els bombers que lluiten per extingir el foc a l'Amazònia i a Sibèria, ni els que han cremat més a prop de casa. Voluntaris de l'ANC i Òmnium segueixen amb els preparatius d'un 11 de setembre, molt estrany un cop més, pendents de la sentència d'un judici que ha demostrat fins a quin punt el Tribunal Suprem pot devaluar les paraules justícia, drets humans i respecte. 

I sabem que és un regal per a l'ànima poder fer uns dies de connexió amb altres paisatges, amb altres persones, sense horaris i amb petites comoditats com no preocupar-se pels àpats. I així ens carreguem d'il·lusió, d'agraïment, de bellesa, ingredients necessaris i imprescindibles per encarar el setembre que ja treu el nas a finals de setmana. Gràcies a tots els que aquest estiu no heu tancat per vacances i heu seguit amatents L'illa del Ter donant-me ànims i compartint alguns dels vostres moments d'estricta simpatia. Gràcies per inspirar-me i empènyer la nau que, dimecres sí i dimecres potser no, m'acosta fins a L'illa del Ter.

Alta muntanya

Tramacastilla- La Partacua

Hi ha paisatges que tenen la capacitat gairebé màgica de retornar-nos als moments que vam viure amb dolçor i alegria durant la infantesa o l'adolescència. Somric mentre faig l'esborrany a mà perquè avui sembla que les paraules s'han espantat davant la blancor de la nova entrada del bloc. Les deixo fluir a mà aprofitant uns fulls d'una llibreta reciclada d'aquelles de tapes de cartró vermellós. Tot just dilluns en parlàvem amb una veïna, mentre fèiem un cafè d'aquells de coincidència. El sol nom del valle del Tena on hem passat uns dies la retorna a la seva adolescència i es permet resseguir amb la mirada, entre absent i present, els paratges de Sandiniés i Tramacastilla mentre m'explica com fer vacances per a ella, que vivia a la Barcelona dels anys 60, volia dir descobrir les feines del camp i el plaer de les converses amb les amigues sota la via Làctea que no havia de competir llavors amb l'excés de contaminació lumínica al Pirineu. "Imagina't com devia ser allò quan jo hi anava! Només hi havia ramaderia i la duresa de la vida a alta muntanya. I era un moment tan especial per a mi..." Ara la vall ha canviat: els antics estables s'han convertit en restaurants i algunes cases antigues s'han transformat en allotjaments turístics. Els pobles de Sandiniés i Tramacastilla formen part del recorregut en tren que, superant el prejudici de fer massa el guiri, ens permet conèixer els antics costums de veïnatge a l'hora de pasturar ramats o de celebrar les festes, i ens dóna la possibilitat de deixar-nos endur per uns indrets on la intervenció humana és mínima i es respira, a banda de molta pols per la falta de pluja, el temps pausat de deixar escolar les hores simplement badant. Hem de deixar per a una altra ocasió l'excursió en el tren El Sarrio, amb sortida des de Panticosa, impulsat per dos joves que estimen l'alta muntanya i que volen seguir-hi fent vida.

 A la botiga-punt d'informació del tren las Lágrimas en los tejados, de Sandra Araguás, em reclama un moment l'atenció i deixo que la història d' el abuelo Antón, bombardejat per l'Alzheimer, m'allargui una mica més l'estada al Pirineu aragonès, a risc de la tristesa que em provoca la narració de la neta, Ana, que serveix d'enllaç entre l'agonia de la malatia i la viscuda durant la guerra civil. Però la narració és amena i alguns passatges tenen l'encert de reflectir amb delicada sensibilitat la vida a la muntanya: "No existen los excesos, hay que economizarlos para la vida dura que les ha tocado vivir en las montañas. Los gestos, las miradas, los movimientos de su cuerpo dicen más de lo que puedan decir sus voces. Existe un código, un lenguaje secreto entre ellos, en el que no se necesitan las palabras. Quizás hay que entender ese mundo cerrado y frío, majestuoso e imponente, que recuerda constantemente la belleza perfecta de este enclave, y al mismo tiempo, evidencia a cada instante la pequeñez del hombre. Cada primavera ha sido rezada, deseada e invocada por los montañeses a las nieves que los cubren durante meses." 

Refugi Mataró (estiu 2011) Foto: F. Mas

En les nostres sortides al país dels Pirineus, sempre acabem trobant la manera d'anar a fer una mica d'estiuejants a la vall d'Àneu. De camí, ens aturem, encara a l'Aragó, a Ginast, per provar sort i veure si aquest cop sí que trobem els naturalistes de cor i acció, la Carme i l'Emili, per fer-nos una abraçada i posar-nos al dia de la vida en aquest espai de frontera on viuen. Aigua fresca per refer-nos, admiració per les setze hores d'espera que són capaços de viure per fotografiar alguna de les aus que omplen de vida el seu blog, o el record del trajecte fins a Manlleu per poder votar l'1 d'octubre. Seguim el camí fins a València d'Àneu, on ens deixarem cuidar per la bona gent de la família que és al capdavant de Lo Paller. Va ser una d'aquelles descobertes de l'estiu del 2011 que han deixat pòsit: una excursió als llacs del Gerber fins al refugi Mataró, una guilla a Les Planes de Son, els pastissos de la Dolors per esmorzar, les aventures d'en Jordi mentre ens servia el cafè... Aquest any triem una ruta que ens durà fins a l'estany de la Gola, fins a més de 2.200 metres, per nedar-hi, tot i la fredor de l'aigua, com si fóssim protagonistes d'una de les meves lectures adolescents, Hem nedat a l'estany amb lluna plena de Raimon Esplugafreda. 

La simplicitat de fer camí a peu, d'observar els arbres, d'escoltar els ocells m'han connectat de nou amb aquelles vacances de petita a la serra Cavallera. L'estada era a la Colònia Estebanell, a casa dels avis, que en rebien amb un "Ozú, ozú... ya estáis aquí" per part de la iaia que ens esperava a la parada de l'autobús, i el silenci de l'avi que, amb les seves guitas trenzava sus estoras y sus capazos. Sabíem que amb el pare ens enfilaríem a muntanya, que agafaríem capgrossos a les basses i sentiríem el nom d'arbres i plantes que ara voldria haver-me après! Sabíem que la mare aprofitaria les tardes que estaríem trescant per la muntanya per xerrar pels descosits amb les germanes, nebots, ties i cosines. I llavors... llavors sí que deixava sortir la seva essència andalusa!

Solpost

Formentera, estiu 97

Em vaig enamorar d'aquesta paraula fa més de vint anys. I m'agrada escrita com una sola paraula, a risc que gramaticalment sigui incorrecta. En demano disculpes als més puristes de la llengua. Solpost és aquella hora màgica en què el cel surt a passejar tenyit de daurats vermellosos. Va ser la primera vegada que vaig trepitjar l'illa de Formentera l'agost del 97. No en sabia gaire res d'aquesta petita illa més que l'emoció amb què en parlava na Raquel, a qui vaig conèixer en una classe de història de la llengua catalana en una aula d'aquelles que s'enfilaven per amunt per amunt i on calia arribar prest si volia ocupar seient a les primeres files. Llavors l'illa no s'havia convertit, encara, en l'estrella convidada o ocupada, mediterràniament parlant és clar, a no ser pels joves dels motorinos que alteraven la calma de l'illa amb horaris a deshora, conducció temerària i la cantarella del seu italià d'origen. Férem de turistes privilegiades participant en alguns actes de les Festes de la Terra, el 5 d'agost, en què es commemora l'arribada de les tropes catalanes a les Illes Pitiüses l'any 1235. Un dels moments emblemàtics de les festes, concerts i disbauxa a banda, era el moment del pregó, on es feia un repàs en clau satírica de la realitat política i social de l'illa de la resta dels Països Catalans. 

Festes de Santa Maria 2003

Vaig ser a totes les Festes de la Terra des del 97 fins al 2004. Els primers d'anys de convidada de na Raquel i després ja com a resident a l'illa. El darrer estiu que hi vaig ser el pregó acabava així: "I ja per anar acabant/ us direm de conselló:/-pensau bé allò que voleu/per s'altra generació./ No mos deixem desfer s'illa/cuidem-la amb veneració,/ com també tota sa saviesa/llegat de sa gent major/ Bona nit, amics i amigues/ i a tota sa població, es molts anys a ses Maries/ de part de sa comissió. Molts anys i bons!" No hi he estat des del 2007 i ja llavors la vaig trobar canviada. No sóc capaç d'imaginar els quilòmetres d'asfalt que ara la recorren, les rotondes que distribueixen la circulació o la munió d'allotjaments turístics i altres negocis de temporada que s'hi han instal·lat. No sé si encara se sent aquella olor intensa en passar devora una figuera carregada de verdaletes o albocors...  Crec que no n'he menjades mai de tan bones, eixint de collir de l'arbre o assecades per na Florentina, sa güela de na Raquel. No sé si en un altre dels clàssics de les festes que jo vaig conèixer, la fotomarató,  va tocar fotografiar l'exemplar més gran de les figueres que senyoregen l'illa sense témer ni les ventades ni els temporals de l'hivern que deixen Eivissa incomunicada de Formentera.  

Paladejava ahir el meu solpost particular, asseguda al sofà de casa. Després de la tempesta de diumenge, la frescoreta s'escolava per la porta del balcó, les orenetes piulaven mentre tornaven als nius i tot respirava una mena de calma plàcida que em vaig permetre assaborir en silenci, sense distraccions, amb plena consciència d'aquell moment d'estricta simpatia amb mi mateixa. No vaig voler engegar la televisió, conscient que ja ha passat a la història allò que a l'estiu no hi ha notícies perquè no és cert: segueixen morint persones al Mediterrani, cremant boscos a Grècia, el groc no perd actualitat i han reviscolat algunes actituds que crèiem enterrades al fons del segle XX. En nom dels mercats i dels beneficis econòmics, no recordem prou les paraules del gran capdill indi Seattle al president dels Estats Units: "Com pot comprar o vendre el firmament, o fins i tot la calor de la terra? Aquesta idea ens és desconeguda. Si no som amos de la frescor de l’aire ni del fulgor de les aigües, com podran vostès comprar-los? Cada parcel·la d’aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada brillant mata de pi, cada òbol en les platges, cada gota de rosada en els foscs boscos, cada altell i fins el so de cada insecte és sagrat a la memòria i al passat del meu poble. La saba que circula per les venes dels arbres duu amb si les memòries dels pells roges." Potser aquest estiu, tant si tenim la sort de marxar de vacances com de fer-les a casa, podem sentir com n'és de sagrat el lloc on som i degustar-lo amb els sentits ben desperts com si fos la menja més deliciosa o la beguda més refrescant. I, com qui no vol la cosa, agrair que hi som per gaudir-ho...

Temps d'espera

Hi ha dies en què se'm fa barda amunt, com diuen a Formentera, trobar un títol que faci de síntesi precisa i, si pot ser, preciosa, d'aquest moment d'estricta simpatia que comparteixo cada dimecres. De fet, el títol enllaça amb les darreres línies de l'escrit de la setmana passada. Vivim immersos en un temps d'espera per l'alliberament de les persones que estan empresonades a Catalunya per haver facilitat que més de dos milions de persones votéssim fa poc més de nou mesos, amb independència de quina fos la creueta marcada a la papereta. Després del dinar de diumenge, la Montse Bassa em comentava que confiava que fos curt aquest temps d'espera perquè es complís el dret que tenen com a famílies de tenir-los a prop. Quina valentia la d'aquesta germana que agafa el micro, puja a l'escenari i ens explica com és el dia a dia a la presó des que es desperta i es fa el recompte fins al recompte final de la nit: 16 hores tancada dins d'una cel·la. Silenci a l'auditori. Quina valentia la de la Maria, la seva mare, que ha vingut fins a Breda i ha rebut abraçades i el caliu dels qui, com ella, seguim astorats pel que hem viscut en els darrers nou mesos. Quina profunditat i quanta impotència  en la veu de Joan Massotkleiner, recitant a l'hora del cafè, en contrast amb la tendresa infinita amb què abraçà la Maria, amb els ulls negats, quan ja recollíem les taules i acomiadàvem un acte de reconeixement a les dones que han fet molta feina a favor de la llibertat. Gràcies! 

Lluny de la remor política, també hi ha un temps d'espera per a tots docents interins que avui, en les adjudicacions d'estiu, han sabut la destinació provisional per la curs 2018-2019. Caldrà esperar uns dies pendents de reclamacions de darrera hora, canvis per errors humans et cetera. N'hi haurà molts que s'hauran quedat sense plaça i hauran d'esperar a l'agost o al setembre, a risc de començar el curs més tard que els alumnes, tot i que el departament ja té constància, per exemple, de les reduccions de jornada per interès particular que cal demanar abans del 31 de maig. Hi ha un temps d'espera una mica més plàcid per a tots aquells que, enmig d'un curs tan anormal com aquest, han aprovat unes oposicions que han exigit un esforç extraordinari als docents, tant als que formaven part dels tribunals com els que s'examinaven. Ho explica tant bé a la seva columna de l'Ara en Xavier Gual que només us cal fer un clic amb un mínim temps d'espera en funció de la velocitat de connexió a la xarxa. També viuen el seu temps d'espera el col·lectiu d'estudiants que, un cop aprovada la selectivitat, esperen amb il·lusió la confirmació de la plaça, imagino que per via telemàtica. D'altres hauran d'esperar als resultats de la convocatòria extraordinària de les PAP del 20 de juliol i encara n'hi haurà que necessitaran un xic més de paciència fins a la convocatòria de la selectivitat del setembre. Estic convençuda que hem de desdramatitzar el fet que alguns alumnes vagin a proves extraordinàries. D'aquesta manera els ajudem a viure amb una altra mirada el seu propi temps per assolir els seus objectius. Els solo dir que vaig necessitar set anys de viure entre Formentera i Mallorca per adonar-me que jo el que volia realment era viure al Montseny! Agraeixo aquests set anys que m'han dut on soc ara, amb els seus moments dolços, els desagradables, els complicats i els de superació personal!

Un temps per cada cosa

Per a una gran part de la població el mes de juliol és el temps d'espera per a les tan anhelades vacances, per poder descansar i fer honor a l'etimologia de la paraula que ens convida a buidar tot i que nosaltres ens entestem a omplir de compromisos. No sé com me'n sortiré, però vull deixar constància del meu propòsit de fons de l'estiu: posar ordre. Ho faré tenint en compte tenint una petita delícia que he descobert xafardejant per la xarxa: la tercera cançó de la cantata La ciutat i la lluna. "Si busques a les busques del rellotge... hi trobaràs un temps per a cada cosa". A l'estiu, malgrat les promeses publicitàries de rialles en viatges en vaixell pel Mediterrani, hi haurà un temps d'espera més dur de passar per a tots aquells que embarcaran amb una armilla salvavides; malgrat aquella mena de felicitat "per obligació" perquè és estiu i tota cuca viu,  hi haurà qui viurà amb neguit un temps d'espera a la consulta del metge, o en les darreres glopades de vida d'una persona estimada . I potser ens adonarem que també necessitem un moment per capbussar-nos una estoneta en nosaltres mateixos i agrair-nos la paciència que aprenem a tenir en els nostres temps d'espera.

Compte enrere

Mentre a can Facebook el mestre i escriptor Jaume Cela ens recorda els dies que falten per acabar el curs, hi ha alumnes que apuren els darrers exàmens de recuperació o les sortides de comiat d'un any més de preparació, docents esgotats i famílies preocupades per l'organització d'aquesta època de l'any en què els centres educatius no tenen cura d'infants i adolescents des de primera hora del matí fins al migdia o la tarda, segons s'escaigui. Un any més hi haurà qui, sense conèixer la realitat, afirmarà que tenim tres mesos de vacances. Que els alumnes deixin de venir al centre no vol dir que nosaltres deixem d'anar-hi. Per poder acollir tots els que arribaran pel setembre i els que ho aniran fent amb comptagotes durant el curs, cal tancar el curs i, en paral·lel, anar planificant el proper tot i una gran quantitat d'incògnites sobre plantilles, gestió o models d'avaluació. Una gran part del professorat aprofitarà el mes de juliol per fer formació i la gran majoria, a més, se la pagarà de la seva butxaca. Una gran majoria d'alumnes sortiran, entre juny i setembre, amb una titulació que els permetrà el passi a una nova etapa, especialment els que acaben la secundària obligatòria. Tindran l'oportunitat de seguir en el sistema educatiu o buscar feina, tot i que segons les circumstàncies personals, n'hi haurà que no optaran ni per una ni per l'altra. Crec que la nostra missió com a docents no és solament ajudar-los a assolir els continguts per obtenir un títol sinó preparar-los per a la vida. Algú m'explicava un dia que donar la possibilitat als fills d'estudiar és diferent que oferir-los objectes materials perquè si, pels motius que sigui, els cal emigrar,  allò que han après els acompanyarà sempre perquè no pesa i no calen motxilles ni maletes on carregar-ho. Segueixo mantenint que, des de punts diferents, eduquem tots.

Esclat de llum i color

A can Google, en canvi, avui el doodle ens recorda que ja fa set dies que està en joc el mundial de futbol. És molt probable que demà el dediqui al solstici d'estiu, aquell dia en què a l'hemisferi nord es produeix el dia més llarg i la nit més curta, per molt que Jaume Sisa, en una cançó entranyable, ens la situï a La nit de Sant Joan.  Una foguera per fer net d'andròmines, per saltar-la i demanar un desig, per aplegar-s'hi al voltant i celebrar la vida. Una oportunitat per deixar-se encomanar a l'ancestralitat mediterrània, al ritual que ens connecta amb la natura i a la dita que a l'estiu tota cuca viu. És una nit de festa en expansió, de bruixes i follets, de compartir i, a contracor, de petards. Entre la prohibició de petards i l'excés dels darrers anys hi ha un terme mig que permetria posar ambient a la festa sense necessitat que els animals ho passin malament, els serveis d'urgències hagin de córrer i calgui pagar les reparacions dels brètols que es dediquen a comprar quin efecte té un petard a dins d'una bústia. 

A Can Whatsapp segueixen arribant vídeos, tuits i imatges que ens connecten a algunes de les realitats del moment que, passat un temps a vegades brevíssim, semblen perdre importància. Alerta, perquè dic semblen...però segueixen latents i tocant molt de prop una part de la població. Parlo d'emigrants al mare mortuum, de presos polítics, de desnonaments, de l'injust repartiment de la riquesa. En el llibre Dinero y conciencia, Joan Antoni Melé afirma que "Este siglo será el de la conciencia colectiva o el de la destrucción total. Comprométete con la vida y crea contagio de coraje y ética a tu alrededor. "Just acabar d'escriure el paràgraf m'adono de fins a quin punt he anat caient en el pessimisme i en la queixa. "Només hi ha una forma de contagi que viatgi més de pressa que un virus, va pensar la Sinskey. I és la por" (Dan Brown a Inferno). Per si de cas, podem aprofitar la foguera de Sant Joan per cremar algun excedent de pessimisme, queixes i por perquè puguem avançar més lleugers caminant cap al somni de construir un món millor. 

Recollida selectiva

Camí de Biniforani (Mallorca)

Impecable. L'alarma del rellotge es desvetlla a les sis del matí. Dia feiner. M'agrada més això de fer feina que no pas anar a treballar. Potser hi té alguna cosa a veure, ni que sigui de forma inconscient, l'etimologia de les paraules que s'agrupen sota la família del treballar: del tripalium, espècie de cep o instrument de tortura format per tres pals. Diu Coromines que si "ens remuntem al rovell etimològic de la paraula feina" arribem al facienda llatí (coses per fer). Tinc la sensació que fer feina és més productiu i, goso afegir-hi, té un component emocional important. Fer feina em permet retornar a una de les etapes de la meva vida en què gairebé sempre que hi penso se'm dibuixa un somriure: els anys a Bunyola (Mallorca). Allà és més habitual dir me'n vaig a fer feina que no pas me'n vaig a treballar. Em sap greu no recordar qui deia allò que somriure eixampla el cor. Hi ha dies en què és una petita tortura això de llevar-se quan la nit encara senyoreja els carrers, quan encara no ha passat pel meu carrer el camió que fa la recollida selectiva. No he fet una estadística contrastada, però em sembla que el dia que hi ha més deixalles és el dia que toquen els plàstics. Tot i la proliferació de botigues que venen al detall, esdevé tota una odissea provar de reduir el consum de plàstic. Ens és difícil sortir del binomi comoditat-plàstic, encara que la conseqüència siguin les illes plàstiques que estan afectant l'ecosistema dels mars per on naveguen impúdicament, ocupant quilòmetres i més quilòmetres quadrats de la superfície blava del nostre planeta.

Puntual. El tren surt de l'estació a les set i set minuts del matí. Encara és fosc. Molts passatgers pugen amb una edició, oferta de forma gratuïta un cop marcat el bitllet, de La Vanguardia en castellà. A la contraportada Louis Bériot, periodista compromès amb l'ecologia ja als anys 70, reflexiona sobre l'atzar a la seva vida, en què l'amor i l'ecologia han estat els eixos centrals. Béirot és autor de llibres com Un café con Voltaire o Ces animaux qu'on assassine, en què parla dels animals que matem els humans que també som animals. Guardo La Contra perquè passi a formar part del munt d'articles de diaris que vaig acumulant en una pila. Des de les vacances d'estiu que em reclama més atenció de la que li ofereixo, però encara no he aconseguit passar de l'afegir més material al necessari posar ordre i deixar a la capsa del paper per reciclar el que ja no em faci servei. Al tren he dubtat si deixava el diari mutilat al seient o el llançava a la paperera del vagó. He optat per la paperera mentre pensava què en deuen fer de tots els que troben? Els reciclen? Se'ls emporten a casa per llegir? O per encendre foc? O per posar a terra el dia que freguin? O per dur als veïns que cada any fan calçotada?

Foto del blog Observando el paraíso

Imprescindible. A qualsevol moment del dia, però especialment durant les vacances de Nadal, convé fer recollida selectiva de tot el maremàgnum emocional que poden arribar a comportar aquestes festes. Hi ha recollida per aquest tipus de deixalles? Hi ha un dia per recollir les queixes emeses i la pluja àcida rebuda? N'hi ha un altre per al dolor de les pèrdues de les quals no hem fet el dol? I la ràbia té un dia especial? Qualsevol dia és un moment per fer balanç de quines emissions tòxiques generem i quines rebem. Hi ha molts camins per arribar a l'art de transformar aquestes emocions que ens dificulten sentir-nos a plaer amb la vida. El poeta Ovidi, quan va saber que l'emperador August l'enviava a l'exili a causa d'un carmen et error  va cremar Les metamorfosis. Des de l'exili, tanmateix, va demanar als seus amics que guardessin les còpies i, malgrat no poder-ne fer-ne la revisió final, l'obra es publiqués. Quina sort de les còpies de seguretat que havia repartit entre els seus amics! Hauríem perdut una obra que, de transformació en transformació ens porta des del caos original fins a la deïficació de Juli Cèsar. S'hauria perdut Bernini la font d'inspiració per esculpir Apol·lo i Dafne? A qui haurien dedicat les 14 reflexions en el Catorze un 20 de març? Reflexionem, en una aula del Bellera, tot llegint Ovidi, sobre les llàgrimes de ràbia i de tristesa, sobre el poder transformador de l'art. Salut i creativitat!

L'art d'inventar paraules

Us imagineu quina cara ens quedaria si, quan anem al metge, ens digués que per poder saber què ens passa hauríem de fer una analítica per comprovar si ha baixat el nostre índex d'alegrèmia? Alegrequè? I, encara sense haver-nos refet de l'ensurt lingüístic, aprofitaríem la interrupció del seu telèfon per agafar el nostre mòbil, clicar a la icona del navegador, escriure la paraula al cercador i descobrir el següent missatge:

La cerca (alegrèmia) no ha obtingut cap resultat.

Suggeriments:

• Assegureu-vos que heu escrit correctament totes les paraules
• Proveu altres paraules clau
• Proveu paraules clau més general

La paraula en qüestió està ben escrita si tenim en compte que ha seguit el mateix procés de derivació que glucèmia. Com que es tracta d'una sola paraula, no té sentit provar de fer la cerca d'una altra manera. Vaig sentir-la per primera vegada en boca de la doctora Montse Català parlant d'elements de prevenció davant la malaltia. De la mateixa manera que ens preocupem per l'índex de colesterol, que va reduint els seus indicadors d'una manera similar a com augmenten els anuncis de productes per combatre'l, potser valdria la pena preguntar-nos pel nostre índex d'alegrèmia. Quan el meu està baix, sa Roqueta és una de les meves bones aliades a l'hora d'ajudar-lo a tornar al seu estat d'equilibri. I si he de triar un moment de l'any... l'esclat dels ametllers i la verdors dels garrovers a finals de gener o principis de febrer.

Aeroport Paro, a Bhutan

Potser és això el que es va proposar el rei del Bhutan Jigme Singye Wangchuk amb la creació del GNH Gross National Happiness. La primera vegada que vaig sentir a parlar d'aquest petit país de l'Himàlaia fou en una conversa típica i tòpica d'estiu sobre les vacances. L'Albert explicava les peripècies del seu viatge a l'Uzbekistan, d'on no ha arribat encara la postal que es va autoenviar deu fer més de deu anys. No recordo si l'Uzbekistan i el Bhutan eren a la llista dels països del món, amb la capital inclosa, que el senyor Ramon ens feia estudiar de memòria a 7è d' EGB. No sé si a hores d'ara l'Albert segueix interessat a viatjar el Bhutan, tot i que l'aeroport és un dels més perillosos del món a l'hora d'aterrar i el visat d'entrada és molt car es va queixar. Viatjar és, per a moltes persones, una manera de fer pujar els números de referència per a un estat òptim d'alegrèmia.

Us pregunteu, probablement, quin és el producte estrella per tal d'elevar-lo fins a quotes que us permetin sentir-vos a gust amb la vostra pròpia pell sense necessitar aquellas vacaciones de mí mismo, que endreçava Manolo García en un volum de dibuixos, música i paraules. Com si fóssiu trementinaires avesades a trescar per la muntanya a la recerca de la seva saviesa, haureu de trobar les herbes remeieres que s'adiguin a la vostra pròpia manera d'entendre la vida perquè es converteixin en vit-ànimes. Sense elles és molt probable que la vostra ànima es passegi d'esma per la vida, complint només un plec de lleis i normes, algunes d'invenció humana i d'altres fruit de la nostra pròpia data de caducitat. Per a alguns, les paraules són una font inesgotable de felicitat. I el primer que em ve al cap és Màrius Serra i el seu  país de Verbàlia, i se n'hi afegeixen d'altres com Virgilio Ortega, autor de Palabrología i Palabrotalogía, Jordi Palou, ànima des del 1999 del RodaMots o Daniel Cassany, que assegura que inventar paraules i significats ens fa més feliços.

S'hi devia sentir, probablement, el meu company Francesc, creador de la vit-ànima el passat mes de maig, com testimonia el "document" que guardo a la meva capsa de les paraules; també els nostres nebots, en Pol i la Mariona, creadors de la paraula i el concepte de fretural, barreja d'aigua freda i natural en el punt òptim, que ja forma part del vocabulari familiar estiuenc; o encara el petit Matteo, inventor de l'adjectiu petaloso, en aquesta tendra història lingüística que recull la cultura viva que s'encomana a través de les pàgines del Catorze.cat. Si encara no us hi heu capbussat... aprofiteu aquest nou curs que acabem d'encetar!